Aquest diumenge, el Casal es va omplir de vida. Entre roses, llibres i rialles, ens vam tornar a trobar per celebrar Sant Jordi… però també alguna cosa encara més gran: 40 anys d’història compartida.
La jornada va començar amb aquell ambient tan especial que només es crea quan la gent té ganes de ser-hi. Famílies, amics, cares conegudes i de noves; petits alternant el joc amb moments de concentració fent els seus punts de llibre o llegint, i els grans xerrant i gaudint de la jornada. L’intercanvi de llibres va ser tot un èxit!
Però un dels moments més màgics va arribar quan la Montserrat, una de les fundadores del Casal, va prendre la paraula. Amb les seves paraules vam viatjar enrere en el temps: als inicis humils però plens d’il·lusió, a les primeres trobades per ballar sardanes, als pícnics, a les converses que, sense saber-ho, estaven posant les bases del que avui és el Casal. També ens va recordar els primers catalans a Melbourne, persones valentes que van fer camí i van deixar empremta. (Us deixem el seu discurs complet al final d’aquest text.)
Escoltant-la, es feia evident que aquests 40 anys no són només una xifra. Són quatre dècades d’història construïdes gràcies a voluntaris i catalans compromesos amb mantenir viva la cultura catalana a Melbourne.
I així, entre un bon pica-pica (incloent rovellons!!), el temps espectacular i una companyia immillorable (amb alguns vinguts fins i tot de Perth!), la diada va anar prenent forma.
En nom del comitè, gràcies de tot cor a la Montserrat per regalar-nos aquest tros d’història, i a tots vosaltres per ser-hi. El Casal no tindria sentit sense la seva gent.
I si aquesta vegada no hi vau poder ser, esperem que a la propera hi sigueu. Perquè aquesta història… la seguim escrivint entre tots.
Salut!
El comitè
👉 Més informació sobre el Casal: https://ccvictoria.cat/
Escrit de la Montserrat, fundadora del Casal, amb motiu dels 40 anys del Casal
40è Aniversari Casal Català de Victòria
La majoria dels primers espanyols van arribar a Austràlia entre els anys 1854 al 1914, sent la majoria de Catalunya. Recordo llegir ja fa temps que molts catalans van anar a Queensland a recollir la canya de sucre, però tenim documents històrics de la importància de les famílies catalanes en la desenvolupació de Melbourne, com són: Parer, Clota, Borrell, Dalmau, Morell, Senserrick, Villa i Canals. La Sra. Josephine Canals, descendent dels primers catalans i nascuda a Melbourne, va provar una vegada de reunir la comunitat catalana de Melbourne, però no va succeir. Ella va ser part del primer Comitè Fundador i també és la que va iniciar i finançar, juntament amb el Casal, el “Catalan Footprint in Australia” amb col·laboració de Myriades Associació Cultural. Veureu molta informació en aquest document sobre catalans com la família Canals, que van tenir el negoci de “Seafood Canals”; Sagnier, original de Menorca, que va introduir el “chorizo”; els Senserrick, que van arribar a Austràlia el 1899, que es creu que van introduir els tomàquets i carxofes quan tenien a Keilor “market gardens”. El Casal va celebrar el centenari Senserrick el 1999 a Keilor, amb la presència de la cònsol espanyola a Melbourne. Sabem que un Borrell va ser alcalde a Melbourne i un dels ponts porta el seu nom.
A principis de la centúria passada els catalans de Melbourne van mantenir contacte entre ells (existeix una foto del grup de l’any 1938), però, degut a la Segona Guerra Mundial, el grup es va dispersar i no va ser fins a l’any 1986 que un bon nombre de catalans ens vam reunir en aquell pícnic històric, que jo vaig organitzar, la qual cosa va donar pas a la formació del Casal.
Jo vaig arribar a Austràlia fa ara 53 anys, quan només tenia 26 anys. Ja portava 13 anys a Melbourne i no podia practicar la meva llengua, doncs en aquells temps no teníem Internet amb e-mails, Skype o iPhones amb WhatsApp, ni tampoc SBS amb les notícies espanyoles o pel·lícules, només el contacte amb la família a través de cartes.
Durant tot aquest 13 anys no vaig conèixer cap català, fins que vaig ser convidada el desembre de 1985 a un pícnic de tres parelles catalanes, Trives, Trujillo i Berber (les quals ja es coneixien entre elles), cosa que em va donar la idea de reunir la possible comunitat catalana de Melbourne. Algú em va donar un telèfon; en trucar, aquest em va donar el telèfon d’un altre i, entre trucada i trucada, també vaig inserir un anunci al diari espanyol de Melbourne, i vaig organitzar un pícnic el 27 d’abril de 1986 (festivitat de la Moreneta) al Harleston Park d’Elsternwick. En aquesta trobada hi van assistir unes 40 persones, la majoria de les quals no es coneixien entre elles. Després de ballar algunes sardanes, i amb l’entusiasme general i el suggeriment de formar un Casal, vaig emprendre la tasca (com a secretària provisional) d’organitzar la primera revetlla de Sant Joan el 28 de juny, on vaig encarregar unes coques individuals a uns forners de Moonee Ponds. Degut a l’animació demostrada en el transcurs de la festa, aquella mateixa nit ja es va decidir la data de la primera Reunió General Anual, que tingué lloc el 26 de juliol de 1986. L’obertura oficial va ser a l’Ajuntament de Melbourne el 10 d’abril de 1987.
Per promocionar la revetlla, em van fer una entrevista al diari espanyol de Melbourne que existia en aquells temps, on, a més de posar una foto meva, també van posar la meva adreça privada. Vaig passar molta por quan vaig rebre una carta a casa meva d’un membre del Club Espanyol de Sydney, on m’insultava i deia que persones com jo són les que inciten divisió entre els espanyols. Degut a això, vam organitzar de seguida un P.O. Box per al correu del Casal.
Al principi fèiem les reunions de Comitè al local del primer president, Albert Vila, a St Kilda Road, que ell llogava per les seves classes de ballet. El primer any ens reuníem cada setmana per poder fer la Constitució del Casal. Durant molts anys vam fer activitats mensuals. El Comitè es reunia una vegada al mes, i durant uns anys obríem la biblioteca cada diumenge, on preníem torns els membres del Comitè; això vol dir que estàvem compromesos amb el Casal 3 vegades al mes. Mentre jo era la secretària vaig fer un butlletí de 6 a 8 pàgines cada mes, sense ordinadors, només utilitzant màquina d’escriure, fotos i fent fotocòpies a la meva feina; els enviava per correu postal a unes 100 adreces.
De l’any 1987 al 1991 no teníem lloc fix i fèiem servir el Migrant Resource Centre local per reunions, també diferents llocs per a les festes de ball. Recordo bé un dels locals, que era d’una parròquia, i vam haver d’amagar tots els sants amb pòsters de Catalunya i globus per poder donar un ambient festiu de ball. L’any 1991 és quan vam anar permanentment a l’oficina del Ross House; vam començar a la planta baixa i, de mica en mica, vam anar pujant de pisos. Adornàvem els aparadors de la finestra del carrer de la Ross House amb anuncis catalans per Sant Jordi i la Diada.
Un dels esdeveniments importants del Casal és el documental que es va fer sobre Gaudí amb diapositives, i xerrada del soci del Casal Mark Burry, que és un dels arquitectes que ha contribuït a l’edificació de la Sagrada Família.
Pels Jocs Olímpics de Sydney 2000, jo vaig entrenar una colla per ballar sardanes, la qual cosa vam fer en presència de José Antonio Samaranch a la Universitat de Sydney, on també hi va haver una exhibició catalana. El Casal va participar en diverses processons com “Australia Day”, el festival espanyol a la Johnston Street. També vam ballar sardanes al Myer Music Bowl amb la colla sardanista del Casal d’aquells temps, “Nova Terra”.
El Casal va contribuir a recollir socis per al començament de la ràdio catalana a Melbourne, la qual va funcionar independentment del Casal sota la direcció de Josep Viñas i la seva muller Antònia Ciurana. La Rosa Querol i jo vam, alguna vegada, fer el programa quan els Viñas anaven de vacances.
Crec que els catalans que vivim a Austràlia estem obligats envers aquest país que hem adoptat com a nostre i que molts de nosaltres hem vist créixer i formar una família, però també crec que tenim un compromís amb la nostra terra. Ser català vol dir estimar la terra on s’ha nascut, on van néixer els teus pares, parlar la llengua, estimar les tradicions i la història de Catalunya. Per tal de conservar les nostres arrels culturals i llengua, per això es va començar el nostre Casal.
Per a mi ha sigut una gran satisfacció haver contribuït a procurar un medi perquè els catalans de Melbourne hagin pogut comunicar-se amb la seva llengua natal i de veure créixer el Casal, primer com a secretària durant molts anys, després com a presidenta per 3 anys i tresorera per uns altres 3 anys. Estic contenta que el que vam iniciar fa 40 anys encara sigui viu, sobretot amb joventut, ja que el Casal va estar inactiu per dos anys, fins que el vam tornar a revifar amb un Comitè nou, moment en què es van començar els festivals de cinema català, la formació del “Catalan Footprint in Australia” el setembre de 2011, la pàgina web del Casal l’any 2012 i les classes de català. Els últims comitès han introduït altres formes digitals i la formació de la colla castellera “Koales de Melbourne”, entre altres.
Jo crec que el fet que el Casal estigui consolidat com està ara, i que hàgim arribat a la celebració del 40è aniversari, no és degut a un esforç individual, sinó a l’esforç conjunt de tots els comitès que han passat fins ara, especialment del comitè fundador, que va funcionar durant molts anys seguits (alguns d’ells ja no estan entre nosaltres), i, naturalment, de tots els socis que ens han fet costat, ja que sense ells no hi hauria Casal.
Organitzar els actes del Casal requereix feina i, de vegades, hi ha la tendència a passar per alt el fet que tot es fa voluntàriament i amb les més bones intencions. El futur del Casal només serà possible si, a més de l’esforç del Comitè present, tenim la participació dels socis. Vull donar les gràcies a tots aquells que, d’una manera o altra, han col·laborat en el Casal.
Montserrat Torruella Moragas (Barber) (Becker)
Casal Català de Victòria 